Also available in English
Fer versos de cap, amb rima, cantant, i davant de tothom. Això és la glosa: la cançó improvisada en català.
A les Illes se’n diu glosa i encara és ben viva, sobretot a Mallorca i a Menorca. A Mallorca es canta a pèl, sense instruments: estrofes d’uns sis versos de set síl·labes, amb rima consonant i alternada. A Menorca, en canvi, va amb un sonador de guitarra i solen ser dos glosadors que es van contestant. Quan dos glosadors s’enfronten dalt d’un escenari, allò és un combat. Al Principat el mateix joc es fa amb corrandes (les de Beget, les de Folgueroles…).
I després hi ha els garrotins: una tornada fixa, “al garrotín, al garrotán”, i entremig estrofes improvisades, sovint amb mala bava i mirant la societat de reüll. Els han fet famosos els gitanos de Lleida (el Parrano, La Violeta, els Garrotan), amb aire de rumba i de flamenc. L’origen, però, sembla asturià, i allò que “són de Lleida de tota la vida” no té proves documentals. Queda dit.
És Impro pura: el que no preparis no hi és, i si t’equivoques, l’error també rima.
Cosins: els Inuit poetry duels, on els versos improvisats servien per resoldre baralles.
https://ca.wikipedia.org/wiki/Glosa https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/garrotin